Arquitectura de terra crua al Marroc

La terra crua, el material de construcció per excel·lència

Aquest mes de juny hem viatjat al Sud del Marroc. A gran part de l’Atlas i a les valls que canalitzen les seves aigües, la Vall del Dades i la Vall del Dra, hi predomina l’arquitectura de terra crua. La terra és el material més universal, proper i versàtil que existeix. La terra tal com raja, la terra tal qual. La terra que trepitgem. En aquest breu post, curt de text i llarg d’imatges, explico alguns conceptes bàsics de la construcció amb terra crua.

Viatge pels oasis del sud del Marroc

En aquesta ocasió ens hem mogut especialment per la Vall del Dadés: hem estat a Tinejdad i Tinehrir. També ens hem arribat a Merzouga i hem travessat l’Atlas cap a Fes, per Imilchil. Malauradament no hem tingut prou dies per arribar a la Vall del Dra, de manera que aquesta queda pendent per a un proper viatge. El projecte es fer-la sencera a peu, seran uns dies d’immersió a la construcció tradicional del sud del Marroc. Properament.

Així doncs, comencem. Ens trobem a Tinejdad, on en Roger Mimó va iniciar la restauració de El Khorbat, una alcassaba on ens allotjarem durant uns dies, que forma part d’un Ksar que també visitarem.

Una alcassaba (anomenada kasbah, malgrat el terme no és correcte en català) és una vivenda fortificada, aïllada o formant part d’un conjunt, generalment de planta quadrada i amb torres a les cantonades. Cal observar que això és al Sud de Marroc, en altres zones del mòn àrab el mateix terme té altres significats. A continuació en veiem un exemple.

Alcassaba (kasbah) El Khorbat, a Tinejdad, un lloc excel·lent per a habitar i comprendre la terra crua.

Un Ksar és un barri sencer fortificat, molt compacte. Per sota hi passen els carrers de vianants, coberts en gran part per els mateixos edificis, que alhora deixen alguns patis de llum per a il·luminar els carrerons. El conjunt crea un espai resguardat de les inclemències exteriors.

Els Ksars són una forma d’urbanisme bioclimàtic: la disposició apinyada dels edificis i els carrerons semicoberts regulen el clima interior i mantenen una temperatura confortable tot l’any.

Un dels edificis interiors d’aquest Ksar s’ha habilitat com a museu.

És un museu sobre la vida als oasis on l’arquitectura de terra hi té una especial importància.

La tàpia és la tècnica en que s’encofra un formigó de terra per a formar murs de càrrega. L’encofrat tradicional és de fusta, amb un sol motlle es fan totes les parets. Cal moure’l cada vegada que és ple. Al museu hi podem veure un motlle per a construir amb tàpia, anomenat tapiera:

El motlle de tapial té un sistema de cordes i travesses de fusta per a mantenir-lo tensat i resistir la pressió de la terra quan és apisonada.

La terra s’aboca per capes dins el motlle, al lloc definitiu on construim el mur. Capa per capa s’apisona amb una dama com la de l’imatge.

El resultat final de la tècnica de la tàpia el podem veure a la següent imatge, presa a Tinerhir. Allà s’està restaurant tot el barri vell respectant l’arquitectura de terra crua, amb molt bon criteri segons la meva opinió.

Sovint es protegeix el sobre dels murs amb un rest de canyes planes i un tou de fang. D’aquesta manera la pluja només fa malbé aquest coronament, que quan calgui serà reposat.

L’altra tècnica principal, generalment usada per a pilars i envans, és la toba. La toba també es fa servir per a parets de càrrega. Les tobes, rajols de fang assecats al sol, s’utilitzen per a restauracions i obra nova. Primer cal pastar el fang amb palla, després s’amotlla i finalment s’asseca.

A Tinerhir mateix observem la construcció amb toba.

Aquí veiem la pasta de fang a punt de ser amotllada.

L’amotllat és totalment manual, en aquest cas amb l’ajuda d’una pala.

En aquest mur portant de tobes podem observar la disposició dels rajols: cada dues restes una va del través, per lligar la paret de banda a banda.

Voltant pel barri vell de Tinerhir tenim la grata sorpresa de veure que algú d’ulls oberts ha sabut valorar i fer valorar aquesta fenomenal arquitectura de terra. Aquesta n’és la mostra.

La vida tradicional continua entre les parets d’arquitectura tradicional.

En canvi, quan surts d’aquest entorn idílic, reconstruit amb tan bon criteri, pots endur-te’n algun ensurt com aquest.

Això és el que alguns encara creuen que per ser modern és millor.

Torno al rétol explicatiu del museu, on a més de parlar de la tàpia i les tobes, citava els diferents tipus de sostre. També són fets amb materials locals. Segons la zona són de canya, de palmera, de tamariu o de pollancre, fins de lloses de pedra. Vegem-ne algunes mostres.

Ara anem cap a la Gorja de Todrà, prop de Tinerhir mateix. Fem una excursió pel palmerar que ens permet observar l’extraordinària integració de l’arquitectura de terra al paisatge.

Així doncs, després d’aquest meravellós viatge per les terres del Sud del Marroc, només cal desitjar que l’arquitectura de terra crua sigui respectada, que reneixi i que torni a normalitzar-se. Moltes antigues obres han caigut, i de fet gràcies a la gran reciclabilitat del material les mateixes runes són font de matèria primera per a reconstruir. Què hi veieu a la següent imatge, una ruina o una mina?

Sens dubte el poble marroquí s’està adonant del valor de la seva arquitectura vernàcula. En la darrera imatge, com a mostra d’esperança, veiem l’alberg Le petit prince, de Merzouga, construït de nou amb rajols de terra crua. Que tingueu bon viatge!

 

 

 

 

 

19 agost, 2018 | BLOG

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *